i kosovo!

bé nois, ja soc a vilafranca. i us he d'explicar com va anar la visita a kosovo de divendres! la frontera amb kosovo només està a 20 minuts amb cotxe de skopje. podria estar a 10 minuts, pero ja se sap, les distancies a la regió no es mesuren amb kilometres si no amb temps. si no recordo malament a nivell de dret internacional kosovo segueix sent part de Sèrbia. ara bé, davant l'impossibilitat per part del govern de belgrad d'assegurar una convivència tranquila amb els albanesos (que son majoria aplastant, 88%)...



... nacions unides va decidir ocupar-se de l'administració civil de la regió i l'OTAN de la seguretat. els soldats espanyols estan al nord-oest, a la ciutat de Pec. teniem moltes ganes d'anar-hi perquè de kosovo se'n parla molt, sobreto ara que la situació política és bastant tensa. no fa gaire (el mes pasat em sembla) NU va publicar un informe en el que otorgava al Kosovo una especie d'independencia condicionada, un intent (dolent diuen els experts) d'acontentar ambdues parts: per un cantó kosovo aconseguia tenir un status que s'acosta a l'idea de l'independencia i els serbis evitaven la disgregació total de part del seu territori (molt traumàtica, sobretot després de l'independència del montenegro). aixi que per un politòleg com jo, anar a kosovo representava una experiencia unica que no podia deixar passar abans de tornar a vila.
vam marxar ben d'hora al mati, amb un seat cordoba llogat. vam parar a esmorzar en una road-croissanteria i al cap de 20 minuts erem a la frontera. serbia no reconeix els segell que es posa al passaport quan entres a kosovo. aixi, si mai vols entrar a serbia i et veuen el segellet de nacions unides de que has entrat a kosovo pots tenir alguna que altra complicació. per evitar possibles futures complicacions, en lloc de posar el segellet al passaport, ens van donar un cartonet que hauriem d'entregar al sortir. d'aquesta manera ningu sabrà que hem estat a kosovo.
abans d'anar a Prishtina, la capital, vam anar cap a un poblet que es diu Prizren. pel cami pero haviem de passar per un enclau serbi. és flipant veure com aquests enclaus estan totalment aïllats de l'exterior. administrativament son part de Serbia i, es clar, veus banderes serbies, matricules serbies, etc. es una bogeria: els del poble casi mai surten, suposo que per por a l'odi que regna en aquelles terres. pel que ens han dit poden sobreviure gràcies a una estació d'esqui que hi ha al "municipi". vam trepitjar neu i va estar força bé. vam seguir tot fent rally (joder el de la fundació quina canya li fotia..) fins al poblet. molt maco i ple de mesquites. i, molt fort, a la part alta hi havia les cases que fins no fa gaire ocupaven els serbis del poble i que van ser expulsats. totes les cases eren cremades. pel cami haviem passat les restes d'un monestir ortodox (es a dir, serbi), totalment vallat, fortificat amb alambrades, i protegit per soldats alemanys. una bogeria. de cami cap a prishtina vam veure molts i molts vehicles de la KFOR i moltissimes bases militars. i molts i molts monuments a resistents albanesos caiguts en combat. prishtina és bastant lletja pero, com tirana, s'hi veu molt de moviment. l'anecdota del dia va ser a la tornada. quan vam arribar a la duana macedonia el de la fundació es va adonar que els de la duana kosovar havia oblidat tornar-nos el meu passaport. aghh, els molt cabrons s'han quedat el meu passaport! aixi doncs vam haver de tornar enrerre, on un dels polis ja ens estava esperant amb el meu passaport. juas!

i bé, així son les coses i així us le he eplicat. la meva experiencia macedonia, de moment, ha arribat a la seva fi. espero que us hagin agradat les meves cròniques des de skopje! no sé pas on em portaran els aconteixements. només sé que demà tinc una entrevista a bcn i que ja fa dies que creuo els dits. en el cas que no, el món és gran i d'ilusions no me'n falten.

pd:prometo penjar les fotos aquesta tarda, que encara les tinc a la càmera!